«Res du tanta de feina com cosir els parfalans del vestit de Carmen»
Pepita feia fresses a Eurocarnavales i ara és modista del Principal
ANTONI MATEU. Palma.
«Acurçar, estrènyer o amollar. Això és el que feim amb els vestits dels artistes sense poder tallar ni un dit de roba», explica Pepita Matas (Palma, 1944), que és una de les modistes del teatre Principal.
«Sabeu què passa?, pregunta la ripuntadora. Idò que els vestits que s'empren per a l'òpera de Madama Butterfly els hem hagut de llogar al teatre de Mòdena, d'Itàlia. I clar... no podem tallar un vestit que no és nostre. Això, però, és una cosa ben normal. Tots els teatres del món deixen els seus vestits per llogar a altres teatres. Nosaltres també ho feim, això. Els nostres vestits, fins i tot, una vegada varen anar a un teatre de Montevideo. Em digueren si jo hi volia anar, perquè cada vegada que el vestuari surt, una persona del teatre hi ha d'anar, però jo vaig dir que ja no era dona d'aqueixes coses!».
Els inicis de Pepita en aquest món varen ser a la cèlebre botiga d'Eurocarnavales, aquella on milers de mallorquins han comprat les fresses per als seu infants.
«Com que jo tenia un amic que era un sastre molt bo, Edi Gomila, i feia coses per a Eurocarnavales, em va dir si el volia ajudar. I hi vaig anar. Allà, com que feien vestits de tota casta, en vaig aprendre molt. Hi fèiem disfresses, vestits de flamenca i també vestits de pagès. Amb una paraula, de tot hi vaig fer!», diu Pepita.
«Una modista que fa vestits per a espectacles no és com una que fa roba de carrer. Ha d'estar especialitzada. Heu sentit a parlar de l'òpera Carmen ? Idò res du tanta de feina com el vestit d'aquesta Carmen. Sabeu que en du, de parfalans? És una feinada!».
«Record una vegada que Joan Pons, el tenor menorquí, havia de fer Tosca , a l'Auditòrium. Vàrem enviar a demanar el vestit a El Cornejo, una casa de Madrid de molta anomenada que lloga vestits per tot Espanya i part de l'estranger. Idò resultava que aquell vestit l'havien fet a posta per a Joan Pons feia quinze anys. Quan va ser aquí, però, va resultar que, com és natural, no li estava bé. Havia engreixat. No va quedar més remei que eixamplar-lo perquè pogués actuar», comenta la modista.
Per Pepita, a la feina, una de les coses principals és que l'equip de treball funcioni com un grup i que s'entengui.
«Un pic, l'estiu de fa devers quatre o cinc anys, ens en vàrem dur una d'emprada i grossa! El Principal encara estava en obres i havien de fer una òpera, a la fresca, al pati de la Misericòrdia. Idò el mateix dematí de l'estrena els tècnics anaren a fer proves a la il·luminació. Va resultar que un focus estava devora la caseta on guardàvem el vestuari. Es coneix que allò va fer mala connexió i tot es va encendre», diu Pepita.
«Els Bombers varen venir escapats i varen poder apagar el foc. Tanta sort que només se'n varen cremar dos, de vestits. Tota la resta, però, va quedar plena d'aquella pols blanca que tiren quan hi ha focs. La consellera, que era Dolça Mulet, va venir escapada. I què feim i què no feim... I jo que sé! -exclama la modista. Bé a la fi, es va decidir que tots els treballadors del Principal, com un batalló, ens posàssim a fer feina a les totes. Enviàrem a demanar la tintoreria que normalment ens fa les feines i ho feren tot net. Tanta cosa hi havia per rentar que hagueren de donar feina a altres tintoreries. A la fi, però, la cosa va anar bé. No va importar que la funció se suspengués i ningú no se'n va témer de res».
© AOTP 2008 | Tots els drets reservats | www.operamallorca.org
